Moltes de les terapies de parella tenen com a porta d’entrada el canvi. I és per això que crec que és important poder parlar-ne i entendre el cicle de vida d’una relació. Tots sabem com son els inicis, al principi d’una relació gairebé tot sembla passar de manera espontània. Busquem moments per veure’ns, sentim curiositat per l’altre, parlem durant hores i allò que ens diferencia fins i tot ens pot resultar atractiu. Hi ha novetat, desig i una sensació intensa de connexió. Però… cap relació es manté indefinidament en aquest punt,i és important saber-ho i parlar-ne. Potter d’aquesta manera posarem la mirada a cuidar i no tant a buscar coses que ens puguin semblar ( en un primer moment) millors.
Cap relació segueix indefinidament al mateix punt sempre.
Amb els anys, la intensitat inicial acostuma a transformar-se. La vida comença a ocupar espai i la rutina arriba a poc a poc: apareixen responsabilitats, feina, fills, preocupacions, pèrdues, canvis personals, cansament, noves prioritats… I nosaltres, més enllà del vincle, també anem canviant individualment.
De vegades interpretem aquesta transformació com una senyal que alguna cosa s’ha perdut entre tots dos. «Ja no és el mateix» o «ja no és com abans» acostuma a aparèixer en moltes converses entre amics o a primeros visites a terapia. Que una relació sigui diferent de com era al principi no significa necessàriament que funcioni pitjor; de fet, és completament normal que sigui diferent. Heu (hem) entrat en una altra etapa i cal entendre-la. El veritable repte no és aconseguir que la relació continuï sent com abans, sinó aprendre a construir una relació que tingui sentit per a les persones que som ara. I aquí un dels errors que fem de vegades és pensar que coneixem perfectament a l’altre.“Ell sempre ha estat aixi”,“Ella mai ha necessitat això.”“Abans apuestes coses no em molestaven.”. Però les persones no ens mantenim iguals. I, si bé és cert que hi haurà coses que es mantindran, n’hi ha moltes altres que canviaran. Les experiències que vivim ens transformen. La maternitat o la paternitat, determinades pèrdues, els canvis professionals, el pas dels anys, una malaltia, una crisis personal o, simplement, trobar-nos en un altre moment vital. Tot això (la vida), fa que apareguin necessitats que abans no hi eren. I aquí sorgeix una pregunta important:
Conec realment la meva parella tal com és avui o continuo relacionant-me amb la persona que era fa anys?
Perquè si un continua buscan la persona que era abans posiblement no la trobarà. Cal tornar a preguntar-se què necesita cada membre, què ha canviat, què seguéix funcionant i quins acords ja no ens representen a cap dels dos. No necessitem recuperar allò que teníem ( no ens serveix en aquest moment), sino que necesitem descubrir què podem construir ara.
Moltes parelles arriben a consulta preocupades perquè discuteixen. Com si l’existència de conflicte fos, per si mateixa, un indicador que la relació està deteriorada. Conviure íntimament amb una altra persona implica trobar-se amb diferències. Dues persones es poden estimar i, alhora, necessitar coses diferents, interpretar una situació de manera diferent o no estar d’acord. Per això, potser la qüestió no és si hi ha discussió o no, sinó: «Què fem quan no estem d’acord?».
Podem atacar, retreure, defensar-nos, retirar-nos o deixar de parlar. Però també podem intentar comprendre què hi ha sota allò que estem discutint. Moltes discussions aparentment petites amaguen necessitats molt més profundes:
“Necesito sentir que comptes amb mi»
“Necesito tenir més espai»
“Trobo a faltar sentir-me important per tu»
“Necessito que entennguis com m’estic sentint»
Quan només discutim sobre la superfície, el mateix conflicte pot aparèixer una vegada i una altra de formes diferents.
Estar junts no significa fer-ho tot junts
Dins d’una relació conviuen dos moviments igualment necessaris: apropar-nos a l’altre i conservar el nostre propi espai. Necessitem sentir pertinença, intimitat i connexió, però també autonomia, interessos propis i una identitat que no depengui exclusivament de la relació.
Quan el «nosaltres» ocupa tot l’espai, un dels membres pot començar a sentir-se atrapat o desconnectat de si mateix. Però quan només existeixen dues vides individuals que gairebé no es troben, la relació també pot anar perdent intimitat. Construir la parella implica trobar una distància prou propera per sentir-nos vinculats i prou àmplia per poder continuar sent nosaltres mateixos.
La desconnexió no sempre fa soroll
De vegades no passa res especialment greu. Però deixem de preguntar. Deixem d’explicar-nos coses. Deixem de mirar-nos. Les converses comencen a girar al voltant d’horaris, fills, compres, obligacions o problemes per resoldre. Funcionem com un equip, però cada vegada ens trobem menys com a parella. I aquesta distància es pot instal·lar de manera tan progressiva que gairebé no ens n’adonem.
Una relació no està acabada: es va construint
Potser una de les expectatives que més mal pot fer a les relacions és pensar que, quan hem trobat la persona adequada, el vincle hauria de funcionar pràcticament sol. Però una parella travessa etapes. I cada etapa pot necessitar alguna cosa diferent. Allò que funcionava quan teníem trenta anys potser no funciona igual als quaranta. El que necessitàvem abans de tenir fills pot canviar després. I allò que ens va unir en un determinat moment de la nostra vida pot necessitar ser revisat anys més tard. Cuidar una relació no significa esforçar-se constantment per evitar que es trenqui. Significa poder aturar-se de tant en tant i preguntar-se:
¿Com estem?
¿Qui ets tu ara?
¿Qui soc jo en aquest moment?
¿Què necessita la nostra relació en aquesta etapa?
Les relacions que aconsegueixen travessar el temps no són aquelles en què res no canvia. Són aquelles en què, malgrat els canvis, dues persones continuen trobant maneres de tornar-se a mirar, reconèixer-se i decidir què volen construir juntes.
