UN ESPAI DE REFLEXIÓ I BENESTAR PER ENTENDRE'T I CUIDAR-TE MILLOR

Acompanyar el dol en la infància

Parlar de la mort és una cosa que encara ens costa com a societat. Parlar-ne amb els més petits, encara més. I tot i que actualment sabem la importància de no amagar aquests temes, quan ens toca de prop és fàcil que apareguin els dubtes: què li dic?, què és millor no dir?, fins on explico?, com puc fer-ho sense espantar-lo o fer-li més mal?

Jo mateixa em vaig fer aquestes preguntes quan vaig haver d’afrontar amb la meva filla diferents morts dins la nostra família. Diferents edats, diferents causes de mort, diferents vincles, però totes igual d’importants. Lliçons de vida que ens van arribar massa aviat.

Una de les primeres coses que podem comprendre tots és que la mort forma part de la vida. Encara que l’amaguem i no en parlem. Cada mort comporta, en si mateixa, un dol que et transforma.

El dol és un procés natural d’adaptació davant d’una pèrdua significativa. Normalment associem la paraula dol a la mort d’una persona, però podem viure’l davant de moltes altres pèrdues: una separació, un canvi d’escola, una amistat que s’acaba, una mudança, la mort d’una mascota, un canvi important a la nostra vida… Però d’aquests altres dols ja en parlarem més endavant.

El que comparteixen tots els dols és que són una reacció natural davant la pèrdua. No escollim fer el dol o no fer-lo. Succeeix. El que sí que serà diferent és com el viu cada persona, quins recursos té per afrontar-lo, quin significat tenia allò que ha perdut i quin suport troba al seu voltant. Una pèrdua ens obliga, d’alguna manera, a reorganitzar-nos i adaptar-nos a una realitat que ha canviat.

El dol, o la mort d’un ésser estimat, no se “supera”, s’integra. No es tracta d’oblidar ni d’aconseguir que deixi d’importar-nos allò que hem perdut. Es tracta, més aviat, d’integrar la pèrdua en la nostra història i aprendre a viure en una realitat en què aquella persona ja no hi és.

I aquí hi ha la part difícil d’aquest malestar que acompanya els dies. I potser també aquesta necessitat que el dolor marxi ràpidament. Però no marxa, va canviant a poc a poc. És un procés actiu que implica acceptar una realitat que fa mal i que no volem, poder expressar el que sentim i anar-nos adaptant a aquest nou món, trobant una altra manera de relacionar-nos emocionalment amb la persona que ha mort.

I què passa quan qui està vivint el dol és un infant?

Els infants també travessen el dol.

Durant molt de temps hem pensat que protegir els infants significava mantenir-los allunyats de la mort. No explicar massa, evitar que ens veiessin plorar, no portar-los a determinats llocs o intentar que recuperessin com més aviat millor la normalitat.

Ho fem des de l’amor i volem evitar-los patiment. Però… no parlar del que està passant no fa que deixi de passar.

Els infants s’adonen que alguna cosa ha canviat. Perceben una absència. Veuen plorar la mare, el pare o els avis. Escolten converses. Noten que les rutines són diferents. I quan no tenen prou informació per comprendre què està passant, intenten completar allò que no entenen amb els seus propis recursos.

Un infant comprendrà la mort des del moment evolutiu en què es troba.

La mort s’entén de manera diferent segons l’edat

Durant els primers anys de vida encara no existeix una comprensió completa del que significa morir. L’absència es viu, sobretot, com una separació.

Abans dels sis anys és freqüent que encara no comprenguin bé la idea de “per sempre”. Poden pensar que la persona tornarà o interpretar la mort com una cosa semblant a dormir. A més, apareix l’anomenat pensament màgic.

És important preguntar-los què creuen ells que ha passat i no donar per fet que han entès les nostres explicacions.

Al voltant dels sis o set anys comencen a comprendre millor dues idees fonamentals: que la mort és irreversible i que, quan una persona mor, el seu cos deixa de funcionar (el cor s’atura).

A poc a poc apareix una altra comprensió que pot resultar especialment difícil: les persones que estimo també poden morir. I jo també.

És habitual, aleshores, que apareguin moltes preguntes, por que mori una altra persona propera o una necessitat més gran de comprovar que la mare o el pare estan bé.

Llavors, com parlem de la mort amb un infant?

Probablement no existeix una frase perfecta.

Quan algú ha mort, podem dir que ha mort.

Encara que ens pugui semblar massa directe, expressions com “se n’ha anat”, “s’ha quedat adormit” o “ha marxat a un lloc millor” poden generar més confusió, especialment en els més petits.

Si diem que algú “s’ha adormit”, un infant pot preguntar-se si ell també pot morir quan s’adormi. Si diem que “se n’ha anat”, pot aparèixer la por que, quan la mare marxi a treballar, tampoc torni.

La recomanació és comunicar la pèrdua tan aviat com sigui possible, preferiblement per part d’una persona propera, en un entorn tranquil i utilitzant explicacions clares, sense detalls innecessaris ni conceptes massa abstractes.

I no necessitem explicar-ho tot de cop.

Podem donar una informació senzilla i esperar. Ells aniran preguntant.

De vegades faran la mateixa pregunta diverses vegades. No necessàriament perquè no hagin escoltat la resposta, sinó perquè necessiten tornar-hi per anar integrant el que ha passat.

Podem plorar davant d’ells

Una altra preocupació habitual és si “És bo que el meu fill em vegi plorar?” No necessitem aparentar que estem bé quan no ho estem. Veure un adult trist davant d’una pèrdua també ensenya que la tristesa forma part del que passa quan estimem algú i el perdem. Podem dir: “Estic trista perquè trobo a faltar l’avi”. D’aquesta manera estem posant paraules a la nostra emoció sense fer que l’infant se’n senti responsable. Perquè una cosa és mostrar la nostra tristesa i una altra de molt diferent és col·locar l’infant en el lloc de qui ens ha de cuidar.

Quan els adults podem expressar les nostres emocions d’una manera segura, també donem permís als infants perquè expressin les seves.

El dol infantil no sempre sembla tristesa

Això també ens pot desconcertar molt. Un infant pot plorar perquè troba a faltar una persona i, deu minuts després, estar jugant. Pot estar trist i al cap d’una estona riure. Pot semblar que no vol parlar del tema. Pot enfadar-se més. Pot necessitar estar més a prop nostre. Pot tornar a demanar coses que feia temps que ja no necessitava. O pot expressar el seu malestar a través del cos, del comportament o del joc.

Cal entendre però que els infants no sostenen el dolor de la mateixa manera que els adults. La seva expressió emocional pot aparèixer i desaparèixer i, moltes vegades, el joc es converteix en la seva manera d’elaborar allò que encara no poden explicar amb paraules.

Per això, acompanyar també significa observar. No obligar a parlar. Estar disponibles. Recordem que el joc és el llenguatge de comunicació de l’infant, sobretot quan costa posar paraules al que sent.

Mantenir la vida que continua

Després d’una mort tot pot semblar diferent. I precisament per això les rutines adquireixen encara més importància.

Tornar a l’escola, mantenir els horaris, continuar amb les activitats que li agraden, estar amb els amics o saber qui l’anirà a buscar pot donar-li una cosa que en aquell moment necessita especialment: seguretat i una certa sensació de continuïtat. No significa fer veure que no ha passat res. Significa transmetre-li:

“Ha passat una cosa molt dolorosa, però continuem aquí i ho travessarem junts.”

De vegades evitem parlar de qui ha mort perquè pensem que fer-ho provocarà més tristesa. Però recordar no impedeix avançar.  Podem mirar fotografies, parlar d’anècdotes, dibuixar, preparar una capsa de records, escriure una carta, visitar un lloc especial o, simplement, permetre que el nom d’aquella persona continuï apareixent a casa. No es tracta de viure ancorats en el passat. Es tracta d’ajudar l’infant a comprendre que algú pot deixar de ser-hi físicament i continuar formant part de la nostra història.

I els funerals i els rituals?

Dependrà de la seva edat, del que hagi passat, de com sigui el ritual i, especialment, de com el preparem. Si un infant hi assistirà, necessita saber prèviament què hi trobarà: on anirem, qui hi haurà, què veurà, per què hi haurà persones plorant i què pot fer si vol marxar.

I, per descomptat, necessita estar acompanyat per un adult disponible per a ell.

Quan ens hem de preocupar?

Després d’una pèrdua poden aparèixer tristesa, ràbia, por, dificultats per dormir, problemes de concentració, una necessitat més gran d’estar amb els adults o, fins i tot, una baixada temporal del rendiment escolar.

No tot malestar necessita tractament psicològic. El dol no és una malaltia.

Però sí que hem de prestar atenció quan determinades reaccions són molt intenses, es mantenen en el temps o interfereixen significativament en la vida de l’infant.

Un aïllament important, una ansietat de separació que no disminueix, pors incapacitants, alteracions persistents del son, una pèrdua mantinguda de l’interès per activitats que abans gaudia, somatitzacions freqüents o una dificultat important per recuperar progressivament les seves rutines poden indicar-nos que necessita una valoració professional.

En adolescents hem de prestar especial atenció a conductes de risc, consum de substàncies o pensaments relacionats amb fer-se mal o morir.

És important entendre que, quan un infant perd algú que estima, el nostre impuls acostuma a ser intentar que pateixi el mínim possible.

Però no podem treure-li el dolor sense treure-li també una part de l’experiència d’haver estimat aquella persona.

 

Recomana aquesta reflexió

Subscriu-te i rep més reflexions

LECTURES SOBRE BENESTAR QUE PODEN AJUDAR-TE MÉS DELS QUINES IMAGINES

Altres reflexions relacionades

18 oct. 2026


QUAN NEIX UN FILL CANVIA TOT EL SISTEMA. La matrescència des d’una mirada sistèmica

La matrescència és el procés de transformació que viu una dona quan esdevé mare. No fa referència només al naixement d’un fill, sinó a una reorganització profunda de la identitat, els vincles, els rols i el sistema familiar. Des d’una

Saber más


26 set. 2026


Les relacions de parella també canvien

Moltes de les terapies de parella tenen com a porta d’entrada el canvi. I és per això que crec que és important poder parlar-ne i entendre el cicle de vida d’una relació. Tots sabem com son els inicis, al principi

Saber más


19 set. 2026


Afrontar un canvi vital o una pèrdua

Si giro la mirada enrere, veig cinc anys plens de canvis. Alguns els vaig escollir jo. Vaig deixar dues feines per continuar creixent professionalment i apropar-me al lloc on volia estar. Van ser decisions que van implicar deixar enrere etapes,

Saber más


"Reconstruir-se no és tornar a ser qui ets, sinó descobrir qui pots arribar a ser..."

Reserva sessión
favicon
Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.